UNA SIMPLE EXCURSIÓ...
Era un dia tenebrós, feia vent, boira i un fred que pelava, ja que érem a dotze desembre i estàvem a tres graus sota zero.
En Pol i el seu millor amic, l’Enric, van anar d’excursió.
De sobte a en Pol li va semblar veure un vell i atrotinat edifici.
– Mira Enric! Una casa abandonada!! - va cridar ple d’emoció.
– Ostres sí! - va contestar l’Enric una mica esporuguit - Més aviat sembla una vella mansió.
– Entrem? - no va tardar a proposar en Pol.
– jo he de tornar a casa a les set - va contestar l’Enric buscant una bona excusa.
Però en Pol va tranquil·litzar a l’Enric: tot just eren les quatre de la tarda i tenien temps per
fer moltes coses. El que no acabava de veure en Pol, però, era que l’Enric tenia més por que
seny, en aquells moments.
- Em fa una mica de por i… a més a més, tinc gana - va sinceritzar-se l’Enric.- Tot i això, vinga,
m’apunto i entrem a la casa!
Abans que digués res més en Pol ja havia entrat. La porta va xerricar fort quan la va obrir: feia
molt de temps que ningú l’utilitzava. L’Enric el va seguir tot darrera, es van apropar a la primera sala,
era una entrada fosca i tenebrosa i des d’allà podien anar a quatre sales diferents: a dos grans
salons o a dues petites portes que hi havia al costat d’una immensa escala que pujava al primer pis.
Allà en Pol va proposar explorar, primer, les dues petites portes. En Pol va obrir la porta de
l'esquerra i es va trobar dins un rebost immens ple de menjar i estanteries que semblaven
infinites, també hi havia alguna rata. En veure tot allò, l’Enric va fer un bot i va sortir corrents
cap a fora.
Un cop es va calmar, va tornar a entrar i van anar a explorar la segona porta però just quan
van posar la mà sobre el pom de la porta van sentir un soroll al menjador de la dreta i van
anar corrents a veure què era. Tots dos van entrar a aquell immens saló i quan es van adonar
del que havia provocat el soroll, es van posar a riure: era una petita rata ficada a dins d’un casc militar.
Però, què hi fa una un casc militar a aquesta mansió abandonada? - va preguntar l’Enricamb una veu tremolosa.
Uns instants més tard van tornar a la sala on hi havia les dues portes i van entrar a l’altra. Allà
s’hi van trobar unes escales que baixaven cap avall.
Sense pensar-s’ho dues vegades, en Pol va baixar l’escala i arribà a una sala fosca on hi havia
un llum antic al mig d’una gran taula, era un llum d’aquells que havies d’estirar d’una cadeneta
per obrir-la.
Mentres passava tot això, a fora estava caient una inimaginable nevada com mai s’havia vist
en aquell lloc: amb poc més de cinc minuts havia caigut més d’un pam de neu.
Després d’explorar tot el subterrani van pujar i quan van voler obrir la porta de nou,
aquest cop per sortir, es van trobar amb la sorpresa que no es podia obrir de la neu que hi havia
En un primer moment no es van espantar, deixarien passar el temps
de la manera més fàcil: amb el mòbil, quatre jocs i anar passant l’estona.
Però els telèfons no tenen bateria infinita, cosa que va fer que amb unes hores es van
acabar la bateria dels seus telèfons.
Les hores van passar i fins i tot els dies van anar passant. La borrasca no tenia fi i la porta
havia quedat totalment bloquejada. Els dos nois van començar a tenir gana i més gana.
Buscaven per tots els racons de la casa sense massa èxit. Les poques coses que van trobar
es van acabar ben aviat, i les seves forces van anar disminuint. Ara ja caminaven lentament,
els costava raonar, pensar i es marejaven.
Tot i això, les tempestes no duren per sempre i, malgrat la neu va tardar dies a fondre’s
després de caure, el sol va tornar a sortir i la neu va desaparèixer de darrera la porta.
L’esperança va donar força als dos joves, que amb un últim esforç la van empènyer i la
van poder obrir. Tan bon punt van ser fora de la gran casa abandonada,
l’Enric va caure desplomat a terra. En Pol no va ni pensar en el seu cansament
ni en la seva poca energia. En veure el seu millor amic estès a terra, les seves cames van
actuar per ell: va córrer tant com va poder per anar a demanar ajuda...
